Pensava que t'havera vist. Són nombroses les nits en que pensant-te se'm fan les cinc. Mai no has estat latent dintre meu. Tot em recorda el teu perfil. Anit tampoc hi vares eixir. Quan els meus ulls es cansaren de cercar-te i no trobar-te, les converses de destins premeditats, entre paraules, somriures i anècdotes que hem contaven els teus amics enganyaven el meu desig. Primer semblaven saciar-lo, però al cap d'una estona me'n adonava que no feien més que alimentar-lo per a que creixés novament. Voldria parlar-te de mi; deixar-te descobrir el millor que tinc; i dir-te que t'estimo tant que ara les lletres que ballen el teu nom em generen uns calfreds majors al que sento al llegir Machado, Neruda o el començament del setè capítol de "Rayuela". L'harmonia que surt del teu nom em recorda al so del "Si" menor. Eres un "Si" menor seguit d'un "Sol" major. Així és com comença la cançó que tant m'agrada de Patty Smith, "because the night". Diu que la nit està feta per als que s'estimen, però jo penso que la nit està feta sobretot per a aquells que estimen sense més; per als que es passen la nit en vetlla imaginant el moment... perquè la nit està feta per somniar.